Encara hi ha algú al bosc
Cia Cultura i Conflicte (Catalunya)

  ESPECTACLE INAUGURAL      ESTRENA 

DIMECRES 1 DE SETEMBRE (21.30 h) TEATRE TARRAGONA

Va passar al cor d’Europa, a dues hores d’avió de Barcelona. Aquí gaudíem de l’eufòria olímpica. A Sarajevo l’havien viscuda uns anys abans. De sobte, la televisió ens servia imatges dels camps de concentració a Bòsnia i Hercegovina barrejades amb el recompte de medalles olímpiques a Barcelona. Ara fa vint-i-cinc anys que va acabar oficialment aquella guerra, on entre 25.000 i 50.000 dones i nenes van ser violades com a estratègia de neteja ètnica. La majoria de les víctimes són musulmanes, però també n’hi ha d’origen croat, serbi i gitano. Els seus relats són idèntics, i moltes de les supervivents ho viuen en silenci, ignorades per les institucions i rebutjades per les mateixes famílies. Aquesta obra dóna veu a la memòria i a la determinació d’aquestes dones i dels fills i filles nascuts de les violacions de lluitar contra l’oblit, ara que els focus i les càmeres fa temps que van marxar de Bòsnia. Per la Nevenka, la Milica, la Meliha, la guerra encara no ha acabat. El dolor que senten és tan gran que, per elles, “Encara hi ha algú al bosc”. I nosaltres, on érem? On som?

Català. 100 min.


Fitxa Artística
Dramatúrgia: Anna Maria Ricart Codina
Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà
Direcció: Joan Arqué Solà
Interpretació: Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri
Moviment i ajudant de direcció: Carla Tovías
Música: Pep Pascual i Judit Farrés
Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta
Disseny d’escenografia: Xesca Salvà
Construcció escenografia: Jorba-Miró
Disseny de vestuari: Rosa Lugo
Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow
Cap tècnic: Xavier Xipell “Xipi”
Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar
Direcció de producció: Òscar Balcells
Producció: Judit Codina Serra
Crítica
“Ricart i Arqué podrien haver aixecat un muntatge encara més tremend. Però van decidir incloure-hi moments que ens permetessin respirar. Per fer-ho, introdueixen la vida real dels actors, perquè ens parlin sobre què feien en el moment en què, als Balcans, s’estaven cometent atrocitats i, a Barcelona, celebràvem els Jocs Olímpics o la primera Champions del Barça. És molt colpidor veure la proximitat de la tragèdia i com de lluny n’estàvem. Com ara, ens recorden, que el Mediterrani està sembrat d’immigrants morts.” Andreu Gomila, El Temps de les Arts.