Una aproximació neurològica a l’actuació Xerrada amb Annita Capousizi (Directora del grup de teatre integrat ARTimeleia)
Encara hi ha algú al bosc Cia Cultura i Conflicte (Catalunya) ESPECTACLE INAUGURAL ESTRENA DIMECRES 1 DE SETEMBRE (21.30 h) TEATRE TARRAGONA Va passar al cor d’Europa, a dues hores d’avió de Barcelona. Aquí gaudíem de l’eufòria olímpica. A Sarajevo l’havien viscuda uns anys abans. De sobte, la televisió ens servia imatges dels camps de concentració a Bòsnia i Hercegovina barrejades amb el recompte de medalles olímpiques a Barcelona. Ara fa vint-i-cinc anys que va acabar oficialment aquella guerra, on entre 25.000 i 50.000 dones i nenes van ser violades com a estratègia de neteja ètnica. La majoria de les víctimes són musulmanes, però també n’hi ha d’origen croat, serbi i gitano. Els seus relats són idèntics, i moltes de les supervivents ho viuen en silenci, ignorades per les institucions i rebutjades per les mateixes famílies. Aquesta obra dóna veu a la memòria i a la determinació d’aquestes dones i dels fills i filles nascuts de les violacions de lluitar contra l’oblit, ara que els focus i les càmeres fa temps que van marxar de Bòsnia. Per la Nevenka, la Milica, la Meliha, la guerra encara no ha acabat. El dolor que senten és tan gran que, per elles, “Encara hi ha algú al bosc”. I nosaltres, on érem? On som? Català. 100 min. Fitxa Artística Dramatúrgia: Anna Maria Ricart Codina Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà Direcció: Joan Arqué Solà Interpretació: Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri Moviment i ajudant de direcció: Carla Tovías Música: Pep Pascual i Judit Farrés Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta Disseny d’escenografia: Xesca Salvà Construcció escenografia: Jorba-Miró Disseny de vestuari: Rosa Lugo Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow Cap tècnic: Xavier Xipell “Xipi” Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar Direcció de producció: Òscar Balcells Producció: Judit Codina Serra Crítica “Ricart i Arqué podrien haver aixecat un muntatge encara més tremend. Però van decidir incloure-hi moments que ens permetessin respirar. Per fer-ho, introdueixen la vida real dels actors, perquè ens parlin sobre què feien en el moment en què, als Balcans, s’estaven cometent atrocitats i, a Barcelona, celebràvem els Jocs Olímpics o la primera Champions del Barça. És molt colpidor veure la proximitat de la tragèdia i com de lluny n’estàvem. Com ara, ens recorden, que el Mediterrani està sembrat d’immigrants morts.” Andreu Gomila, El Temps de les Arts.
